Secale cereale

(sègol)

A diferència de l'ordi i el blat, que van ser domesticats, el sègol apareix, en un principi, com a mala herba dels cultius anteriors. En lloc d'eliminar-la, els pobles la van adoptar com a cultigen. La planta és nadiua del sud-oest asiàtic, a la regió càspia. A l'any 3.000 a. de C. es coneix ja detalladament i el seu cultiu s'estén per Europa durant el següent mil·leni.

El sègol pot germinar fins a -1ºC i madurar a una temperatura inferior als 12ºC, atributs que li permetrien ésser cultivat en aquells llocs on el blat no ho podia ser, com ara el nord d'Europa. A més, el fet de presentar una rel llarga, de fins a dos metres, el convertiria en un cultiu apte per a llocs secs, especialment de muntanya.

La proteïna del sègol no es apta per fer pa blanc, donat que la farina és fosca; fins i tot per a elaborar el pa negre, s'utilitza, a part de farina de sègol, farina de blat. Modernament el sègol és emprat sobretot com a planta farratgera i per a la producció de pinso. De tota manera, el seu cultiu ha minvat molt.