La llavor, un cop constituïda, entra, en la major part dels casos, en un període de deshidratació progressiva,
de manera que la concentració d'aigua se situa al voltant del 10% al mateix temps que l'activitat fisiològica
es redueix considerablement. D'aquesta manera entra en un estat fisiològic dit de
dormició o
latència,
al llarg del qual l'embrió ni creix ni germina.
Algunes de les causes que s'han apuntat i que poden ser motiu d'aquesta latència són:
- Presència d'inhibidors del creixement.
- Teguments impermeables a l'oxigen.
- Teguments seminals massa durs i/o rígids.
- Necessitat d'un període fred.
- Embrió no diferenciat o immadur.
- Necessitat de llum o ombra per germinar.
- Necessitat d'una pressió parcial d'oxigen baixa.
Gràcies a aquest fenomen la planta pot superar algunes adversitats ambientals, la germinació fortuïta de les
llavors o la germinació mentre duri la disseminació. No obstant això, tot i que la dormició és un estat prou
generalitzat, hi ha plantes que gairebé no en presenten, com
Bromus diandrus, les quals poden germinar
poc temps després que s'hagin desprès de la planta mare.
El període de viabilitat d'una llavor està relacionat molt sovint amb el període de dormició. Hi ha plantes
que la viabilitat és curta, ja que es manté per uns pocs dies, com ocorre amb algunes plantes llenyoses
dels gèneres Quercus (roures i alzines), Acer (aurons), Populus (pollancres),
Salix (salzes), etc. Les llavors d'altres plantes, però, han demostrat tenir una viabilitat més
prolongada fins al punt que algunes superen els cent anys i, en algun cas, com la nimfeàcia d'origen
asiàtic, Nelumbo nucifera, conserven la capacitat de germinació gairebé un miler d'anys.